La flauta de bec o flauta dolça és un intrument de vent-fusta. És un tub de 8 forats, generalment de fusta, que conté a l’extrem un bec o embocadura que s’adapta als llavis de l’instrumentista. Té un forat estret i rectangular a la part superior amb un bisell perquè xoqui el corrent d’aire, sortint part del doll a l’exterior i l’altre es dirigeixi amb força a dins del tub.
La podem trobar en diferents mides i tessitures. La més habitual és la soprano, la que toquen els nois i noies a l’escola, però n’hi ha d’altres mides. Com més gran és la flauta, més greu és el seu so. Les flautes més habituals però, són la sopranino, la soprano, la contralt, la tenor i la baixa. La flauta soprano és una flauta en C (=Do), perquè el do és la nota que aconseguim tapant tots els forats. La tenor medeix el doble que la soprano per la qual cosa les notes són exactament les mateixes si bé una octava més greu. La contralt, en canvi, és més greu que la soprano, però no tant greu com la tenor i la seva nota més greu és un fa. La flauta baixa és, igualment, el doble de gran que la contralt, de manera que les notes són les mateixes que en la flauta contralt, si bé una octava més greu. Finalment tenim la sopranino, el doble de petita que la contralt i que té, novament, les mateixes notes, una octava més agudes.
Professora: Ferran Anglí i Cecília Reguero